Bon dia,
Avui us parlaré de la primera aturada del compte enrere, la meva
participació a la segona edició de la marató Roses – Cap de Creus que,
organitzada per Klassmark Trail, es va disputar aquest passat dissabte 5 de
maig de 2013.
Vaig decidir de participar-hi com un entrenament de cares a Transvulcania, així
doncs la vessant competitiva no comptava massa. No em vaig marcar cap objectiu,
el més normal hagués estat intentar millorar el temps del 2012, però no, vaig
decidir acompanyar en Pere i en Josep a la cursa.
El dia pintava calorós, i així va ser. Per sort l’organització va encertar
i l’hora de sortida es va avançar respecte l’edició anterior, així una bona
part de corredors podrien patir el sol del migdia just a la baixada final, però
val més no avançar-se i anar pas a pas.
Poc abans de les vuit del matí a la rambla Ginjolers de Roses, al voltant
de 300 valents i valentes estàvem preparats per recórrer 42km amb 2.000D+ pel PN
del Cap de Creus i voltants, algun que altre acompanyant, algun veí despistat,
es trobava amb aquell grup de gent amb calça curta i samarretes mentre anava a
comprar el diari o l’esmorzar, la gent de la organització i segurament algú que
encara s’havia de posar al llit, molt normal a aquestes hores.
Abans de començar saludaves aquest, aquell i el de més enllà, parlant d’objectius
de reptes futurs, de lo bé que s’hi està al llit, per passar els minuts fins a
l’hora de sortida, tres, dos, u, zero i a córrer, bé, a trotar. 100 metres
després de començar la cursa decideixo treure’m la samarreta, avui farem un
Krupicka.
Per sortir de Roses enfilem la rambla amunt en direcció als peus del Pic de
l’Àliga, punt en el que canviem l’asfalt per terra, aquí comença de debò la
cursa per als que ens agrada la muntanya. Com ja he dit la intenció és fer la
cursa amb en Pere i en Josep, però la cabra tira a la muntanya i a la que
comença a pujar no me’n puc estar i comença l’espectacle.
Prem-ho fort l’accelerador fins al coll del pic, lloc on comença la
baixada, i espero que arribin en Pere i en Josep, si nois i noies, avui toquen
sèries en pujada. Si hi hagués algun contratemps, només hauria de baixar una
mica a veure què passa, però esperem que no toqui. Com que la baixada és força
perillosa, l’any passat hi va haver un accident dels greus, ens ho agafem amb
molta calma i anem els tres junts xino-xano fins al començament de la pujada al
Coll de Sant Genís.
Altre vegada vaig fent la pujada a base de sèries, la gent al·lucina una
mica, segurament em prenen per boig, però crec que m’anirà bé de cares a
dissabte vinent, de tant en tant baixo ritme i espero en Josep i en Pere, per
comentar la jugada i veure com van. A dalt a Sant Genis ens tornem a agrupar.
Seguim amunt i torno a apretar de valent, m’ho estic passant molt bé, doncs
cada vegada que m’aturo em permeto el luxe de contemplar una estona el paisatge
i val a dir que aquí sempre és espectacular. Definitivament m’aturo a dalt de
tot, a punt per enfilar la carena. Com que la conec força, l’he fet unes
quantes vegades, la fem junts d’aquesta manera els vaig fent de guia, un dia
hem de tornar i fer-la amb calma, tot passejant.
A poc d’arribar al castell de Sant Salvador de Verdera, ens trobem amb
l’Oriol Batista, fotògraf oficial de la cursa, ens creuem quatre paraules i a
seguir, no tinc cap dubte que surtirà alguna foto interessant per penjar per
aquí.
Arribada al castell i baixada cap a Sant Pere de Rodes, calma xixa a la
baixada, no cal carregar massa quàdriceps. Per trobar el primer avituallament
hem d’anar fins al final del passeig que ens porta al començament de la baixada
a La Selva de Mar. Hi ha de tot, aigua, isotònic, plàtan, taronja, llaminadures,
etc...i, com a la resta d’aturades, uns voluntaris de deu, a punt per omplir
bidons, tirar-nos aigua pel cap o el que faci falta.
La baixada tranquil·la, cal conservar pota, que encara queda la meitat del
desnivell. Per acabar d’arribar a Port de la Selva, una mica de pla, aprofito
per fer-la petar una estoneta amb en Marc, enhorabona pel sub 6. Agafem forces
a l’avituallament i a buscar la següent pujada.
Continuo amb una altre estripada, la pujada és de les maques, així que gas,
gas, gas i amunt, forçant la pota al màxim, espero aquell parell, tot fent-la
petar amb un trio que donaven ànims als corredors i corredores, i a fals
planejar una mica fins a l’avituallament. En aquest tram ens trobem amb
ciclistes que estan fent una ruta per Cap de Creus, entre ells hi ha en Canet i
ens saludem, creuem quatre paraules i a continuar endavant.
Un cop a l’avituallament una darrera pujada abans d’enfilar la baixada a
Cadaqués, una vista espectacular del far de Cap de Creus és un regal a aquestes
alçades. La baixada és molt pedregosa, ja ho recordava de l’any passat, en
Josep pateix una mica en xutar pedres de manera involuntària, cau algun renec,
però per ara sembla que tot va prou alhora.
A Cadaqués omplo per primera vegada el bidó, toca provar que tal la
ronyonera amb el bidó carregant aigua, i he de reconèixer que no va tant
malament com m’esperava, a Zegama tinc clar que em tocarà anar així encara que
intentaré portar-la el màxim de temps buit.
Creuem el passeig, i anem a buscar el camí cap a Jòncols. Una altre pujada
que faig a full des del minut 0, en prou feines camino més que en un parell de
punts, son uns dos o tres quilòmetres amb el regal de la vista de Cadaqués. En
arribat a l’avituallament m’assec en una pedra a esperar-los.
A la que comença a arribar gent que anava per darrera nostre em preocupo
una mica, però no és fins que arriba en Marc que m’informa que en Pere està amb
rampes, així que decideixo fer mitja volta i anar-los a buscar.
Al cap de poc més de 500 metres de baixada, em trobo en Josep que està
pujant, en Pere ha hagut de fer mitja volta cap a Cadaqués per precaució, els
isquiotibials començaven a queixar-se més del compte i el perill de trencament
era alt. Llàstima, però ara queda mirar endavant i acompanyar en Josep els 17
quilòmetres que ens queden.
El sol comença a apretar de valent i el cansament acumulat es fa present,
així que hem de reduir el ritme per tal de conservar tantes energies com sigui
possible, en general tothom comença a anar força cuit. Després de
l’avituallament toca pujar una mica, per encarar una de les baixades més
boniques de la cursa, amb el cap de Norfeu present en tot moment.
Queda la darrera pujada i ja tot avall, a la meitat de la pujada un
avituallament per recuperar una mica. Serrar les dents i apurar fins a dalt,
intento animar en Josep, que ja no queda res per arribar. Comencem a encarar la
baixada i la vista de cala Montjoi és preciosa, la baixada és pedregosa, les
ganes d’arribar al final son immenses.
El final del recorregut és diferent al de l’any passat, ressegueix la zona
de dolmens de la Creu d’en Corbatella, un encert si vas bé, però una tortura
pels que només tenen ganes d’arribar. En acabat el recorregut pels dolmens,
riem una estona amb la gent de l’avituallament, com es pot tenir fred amb la
calda que fot, pregunteu-li a una de les noies que ens esperaven allà.
Seguim endavant, doncs només queden tres quilòmetres per arribar, després
d’un corriolet ja enfilem l’asfalt en direcció al port, un cop a l’Ona agafem el passeig, a la corba d’arribada les fotos,
gràcies com sempre, uns metres més i una altre marató al sac, una de les menys
patides físicament.
Bones sensacions per Transvulcania, un plaer donar suport per aconseguir
l’objectiu a en Josep, una veritable llàstima que en Pere no pogués fer-ho.
El temps oficial, el menys important, 6:20:47.
Felicitats a l’organització, als voluntaris, a la gent que ens ha animat
pel camí i a l’arribada, a la resta de corredors i corredores pel bon rotllo en
cursa.
Ara a pensar en La Palma.
Salut i tramuntana!!!!!
PD: les fotos les
penjaré a part, doncs per ara no estan disponibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada